Entrevista a Nàdia Ghulam

gp nadia
Per Paula Fernández, Helen Kvirikashvili, Íngrid Moreno, Júlia Piñana, Beatriz Rodríguez, Miranda Sánchez.

Amb motiu de la celebració de la Jornada per la Pau i No Violència, va venir a l’institut a fer una conferència Nàdia Ghulam, afganesa que resideix a Badalona i coautora amb Agnés Rotger del llibre “El secret del meu turbant”. Les corresponsals de la revista vam tenir l’ocasió de poder-li fer una molt interessant entrevista sobre la situació de les dones al seu país que podeu llegir tot seguit.

Zafra News: En l’actualitat, com està la situació al teu país en relació a les dones?
Des de l’any 2000 encara que la guerra no ha acabat, hi ha canvis tot i que no es veuen fàcilment, va molt poc a poc. Ara les noies poden sortir de casa i anar a escola però tenen moltes dificultats, hi ha inseguretat, tenen por que ataquin o cremin la seva escola. Malgrat tot ja ha sortit una promoció de noies que són metgeses, també periodistes i ja treballen. Però és molt lent i tot costa molt.

ZN: Les dones poden treballar fora de casa?
A l’Afganistan ara mateix poden treballar en el camp de la medecina, educació o periodisme i poques coses més i només a Kabul, la capital o a les grans ciutats. Als pobles, les dones quasi no tenen accés a l’escola, un 50% són analfabetes. Aproximadament de cada vint dones, només una va a treballar als pobles, en canvi, a les ciutats de cada deu, potser cinc van a treballar.

ZN: Als pobles els nois poden estudiar o tampoc tenen accés a l’escola?
Tampoc tenen escola. El que poden fer estudiar la religió, però les dones no tenen ni això. També poden sortir i anar a un altre poble a estudiar però les dones no. Als pobles les dones són com propietat dels homes.

ZN: Tenen llibertat per vestir com vulguin les dones?
No, fins i tot a les ciutats on hi ha homes que diuen: “la meva dona o germana farà el que vol”, no és així. Per exemple, si tens unes joies que et compra el marit i un dia la teva mare es troba malament, no tens la llibertat de vendre-les per aconseguir diners per comprar-li medicines. Igualment no pots decidir sobre la teva roba. Potser tens un vestit que t’ha comprat el marit i vols tallar les mànigues perquè no t’agraden i vols que sigui de màniga curta, doncs no ho pots fer. És com és, t’ho han comprat i ho has de portar t’agradi o no t’agradi, no pots decidir

ZN: T’ha de donar permís el marit per fer el que vols amb la teva roba?
Sí, el marit o la sogra.

ZN: Però les dones poden comprar la seva roba?
Sí, però sempre has de demanar consell al marit i molts no et diuen: “No et compris això”, sinó: “Això no et queda maco, compra’t això altre” i com sempre has de fer feliç el marit o els sogres, sempre has de pensar no en el que tu t’agrada sinó en què agrada a la família del marit per a que estiguin contents amb tu. Has de pensar si em poso això: El marit què em dirà? El cunyat què em dirà? La sogra què em dirà? Potser és una família que tenen el costum de dur roba de color fosc i tu vens de casa dels teus pares que sempre fan servir colors alegres, doncs has de canviar l’estil, sempre has de pensar en els demés encara que sigui per a tu el que compres.

ZN: Les noies trien el seu futur marit?
No, et poden casar amb qui decideix la família. Les famílies molt, molt obertes et diuen hem trobat un marit per a tu, ha vingut la seva família per a demanar-te, estem d’acord, són molt bona gent per tant, volem que et casis, si vols veure la foto del noi te l’ensenyarem.

ZN: Però abans de casar-te coneixes el noi?
És molt excepcional. Famílies super obertes poden deixar que el noi vingui i que us veieu. Però passa molt poc que després de la trobada puguis dir que no estàs d’acord, has d’acceptar. Com a molt pots dir: “està bé”, “no l’he conegut gaire”, i després has d’acceptar. La resta no veuen ni la foto ni res, només quan ja estan promesos es poden veure un a l’altre.

ZN: Les dones poden anar soles pel carrer, per exemple, a comprar menjar?
A Kabul sí, però als pobles no. Les dones no tenen diners per anar a comprar perquè no treballen fora de casa. Els homes els donen els diners per comprar per la família. Si el marit està treballant i arriba un convidat i necessites alguna cosa el que es fa és que vagi a comprar el fill del veí, o algun nen o nena petita.

ZN: Quan ets nena pots anar a comprar i quan ets més gran no?
A partir del moment que et veuen com una dona, quan has crescut encara que siguis jove, ja no pots sortir i els més petits fan la tasca que tu feies.

ZN: Llavors quedes tancada a casa?
Sí, i agafes altres funcions, com fer el pa, fer el menjar, cuidar els animals, llavors aviat et casen i ja està.

ZN: Com a dona tens atenció mèdica garantida?
Garantida no. Hi ha hospitals públics amb serveis molt justos, és a dir, que si hi ha un malalt urgent que s’està morint, l’hospital pot no disposar de medicines o de llit. Has d’anar amb la recepta a comprar la teva medicina tu mateix perquè el govern no pot pagar-les. O sigui que sí que hi ha hospitals públics, però no funcionen. Els metges et diuen ‘’sé quina malaltia tens però aquí no tinc el necessari per atendre’t’’ i et donen la una targeta per la seva consulta privada.

ZN: Les dones tenen la mateixa atenció mèdica que els homes?
Sí,la mateixa.

ZN: Si la situació és que la majoria de metges són homes i, per exemple, et notes bulto al pit i vas al metge, com ho fa per explorar-te?
A la consulta tenen alguna dona, per exemple, la filla a la qual li diuen: “ves a veure aquesta persona i em dius què li passa”, o “toca això, ara això altre...” Poden tenir una auxiliar per ajudar-los encara que no tingui estudis. Recentment ha sortit la primera promoció de metgeses. Tinc una amiga que és llevadora però encara hi ha moltes dones que pareixen a casa i hi ha mortalitat elevada al donar a llum. El que diuen és: “Si els avis i besavis van tenir les criatures a casa, tu també podràs”. Als pobles hi ha llevadores que no han estudiat però que des de sempre ajuden a néixer les criatures.in jul nadia

ZN: Sabem que tens un projecte en relació a la millora d’oportunitats educatives pels nois i noies del teu país, com va?
Volia crear una biblioteca per poder ajudar a nens, però com que aquí es tan difícil aconseguir ajudes per a ells, no he pogut fer exactament això. Estic ajudant a apadrinar, ara tinc dos nens apadrinats, van a escola, estudien... un ha tret molt bones notes, i estic molt contenta i l’altre m’han dit que està avançant moltíssim. Apadrinar vol dir pagar-los els estudis, la roba...

ZN: Quines dificultats has trobat en aquest projecte?
Que no pots ajudar a tots els nens que ho necessiten. Un que tinc apadrinat és el nostre veí i no té mare, té quatre germanes més petites de la que és la seva madrastra i quan arribo la dona em diu: “Les meves filles també volen estudiar”, però clar tu no tens els mitjans per fer-ho possible.

ZN: Quan viatges al teu país, pots ser tu mateixa? O encara has de disfressar-te d’home?
Puc ser jo mateixa però tapada, no cal portar "burka" però ho faig perquè no vull que em reconeguin. Encara no puc anar a veure els meus amics, estaria molt mal vist que parlessin amb mi i podrien tenir problemes.

ZN: Vols afegir algun missatge per als nostres lectors?
Recomanaria la lectura del llibre “El secret del meu turbant” si volen saber coses de mi. Al febrer sortirà un llibre que es diu “Contes que em van curar” que és molt recomanable per a joves perquè tots acaben amb uns valors i unes reflexions que ajuden moltíssim a entendre Afganistan des d’una altra perspectiva cultural tradicional la qual permet veure que, a banda de la guerra, hi ha moltes coses molt boniques i que, en el fons, tenim moltes coses comunes.
Després recomanaria que aprofitin la sort que tenen i la pau i la llibertat que tenen perquè això no ho té tothom.

 Institut Juan Manuel Zafra

Rogent 51 - 08026 Barcelona - Tel.: 934 350126 - 934 351 512 - Fax: 934 502 029 - email: iesm-jmzafra@xtec.cat
logo_consorci LOGO.ESCOLES.S.HORITZONTAL.1.COLOR