Casal dels Infants del Raval

ec zn

Per Biel Clarella, 4t ESO i Miranda Sánchez, 1r BTX

Durant la Jornada per la Pau i la No Violència l'alumnat de batxillerat ha pogut gaudir de la xerrada d'Enric Canet, un dels responsables de l'entitat Casal d’Infants del Raval. Per tal que tots puguem conèixer una mica el Casal i la seva feina, ens ha concedit una entrevista.

Zafra News: Ens podries explicar a què et dediques al Casal ?
Enric Canet: Vaig començar com educador fa vint-i-cinc anys, després per necessitats del Casal vaig passar a portar temes de recerca de recursos, voluntariat i recursos humans. Ara no estic gaire lligat a la realitat dels nanos tot i que encara porto uns campaments que fem a la muntanya amb els de dotze a setze anys i porto la coordinació de camps de treball dels joves. Però fonamentalment estic més amb temes de connectar amb altres entitats, em moc en el món polític, en el dels mitjans de comunicació, en el de l’empresa, buscant aliances per treballar conjuntament, no és tant buscar recursos sinó veure com podem entre tots millorar.

ZN: En què es treballa al Casal?
EC: El Casal està atenent diversos col·lectius d’infants, joves i famílies de diversos barris de Catalunya sobretot al voltant de Barcelona, i del barri del Raval on va néixer l’any 1983. Anem seguint el que va començar al principi altra gent. En aquests moments es treballa amb nens de zero a tres anys i les seves mares, amb nens de tres a setze anys a les tardes en reforç escolar, després es treballa amb joves, també amb famílies i es fa treball d’inserció laboral, i molt treball en el territori. És a dir, treballem per intentar millorar tota la vida d’un barri.


ZN: Quan i com va néixer aquest Casal?
EC: El Casal va néixer l’any 1983 al barri del Raval que no tenia res a veure amb el que és ara, carrers humits, foscos, cases molt deteriorades... Era gent molt sensible del barri i volien millorar-lo, eren gent que venien de les immigracions extremenyes i andaluses de la postguerra. Hi havia famílies amb molts problemes, nanos fills de prostitutes, de traficants de droga, nanos deixats que estaven molt al carrer i que no anaven a escola.
Com a pas per transformar el barri el que es va intentar va ser aconseguir que els nanos anessin a escola i hi anessin en condicions. Al Casal hi havia una dutxa i una rentadora, se’ls rentava la roba, se’ls canviava, se’ls dutxava, se’ls donava esmorzar i se’ls portava a l’escola. Això és fonamentalment el que es feia.llocs casal

ZN: Es manté aquest objectiu o ha variat?
EC: La població ha canviat en aquells moments era molt important que als nanos els oferissis llet calenta, que mengessin aliments frescos, fruita, amanida… Al migdia dinaven al Casal, també hi berenaven perquè després potser no soparien. Havies de vigilar molts aspectes assistencials. En aquests moments no, berenen però el que fem són projectes per ajudar-los a créixer i que puguin incorporar-se a la societat i contribuir a transformar-la. Molts són de famílies de les immigracions posteriors, primer marroquins i ara fonamentalment pakistanesos i d’Amèrica Llatina. Intentem que s’incorporin al país, que se’l sentin seu i que puguin tirar endavant com persones adultes per transformar la societat.

ZN: Creus que gràcies al Casal hi ha una millor integració dels immigrants tenint en compte que les institucions no els poden atendre o no ho acaben fent?
EC: Les institucions són estructures molt complexes, entitats com el Casal i altres tenen l’avantatge d’estar més en el lligam, estàs a peu de carrer i els nanos entren i vas veient, connectes amb un i després amb un altre… També treballem amb l’Administració, però alhora amb els veïns i amb els comerciants, treballem entre tots per fer el possible.
Altra cosa és que em preguntessis si podria tenir un indicador d’impacte, és molt difícil dir quin impacte tenim globalment. El que puc assegurar és que el barri del Raval, amb el Casal i les altres entitats que hi ha, ha millorat la situació i els nanos tenen més possibilitats.

ZN: Algunes de les famílies que han vingut són refugiats de guerra, quant fa que han arribat?
EC: Són poques. Estan arribant des de fa tres anys. La major part dels que tenim han vingut de Síria.
Una altra cosa és el límit entre un refugiat i un immigrant és molt complicat. L’Estat dóna l’estatus de refugiat al que li interessa perquè ve de Síria, d’Afganistan, ara de Venezuela, països que ells consideren que són països en guerra o en situacions polítiques serioses. Però molts dels nanos venen perquè o s’estan morint de gana al seu país d’origen o perquè no poden tirar endavant, o perquè estan perseguits, perquè són homosexuals. I tots aquests no han de tenir estatus de refugiat? L’haurien de tenir perquè si els tornes potser els maten.

ZN: Quina és la resposta política en relació al que feu?
EC: En principi estem ben valorats políticament, tant a l’Ajuntament, com a la Generalitat, com a l’Estat espanyol, ens donen subvencions i ajudes. En el món polític la major part són gentcamb molt bon cor. Una altra cosa és que la solució la vegin d’una manera que pensis que no arreglarà el problema. Si la solució és anar donant ajudes i subvencions, el problema no s’arregla. S’arregla quan a aquella persona la fas partícep de la societat de ple dret. Hi ha certs partits que això no ho veuen així i dicen que els que han vingut són com de segona. La solució no és donar ajudes, sinó que realment siguin com nosaltres.

casal nenaZN: És que, a més a més, té una part hipòcrita perquè els mateixos que donen les subvencions són els que fan comerç d’armes i són els que provoquen la guerra
EC: El món polític és molt complicat perquè els poders fàctics als que et referies, són tan poderosos que els polítics es troben lligats i acaben justificant coses que no s’haurien de justificar, els polítics ho fan i tot el país ho tolera. Ja ho sabem que estan fabricant armes aquí que acaben matant... La major part dels nanos que moren a les faveles del Brasil són de bales de pistoles espanyoles, pistoles fabricades aquí. Moltes mines antipersona també es fabricaven aquí. Els polítics no volen tenir problemes i es mobilitzen per la pressió ciutadana, o sigui que o pressionem o les coses no canviaran. Quant al que deies de la hipocresia, crec que ells no es senten hipòcrites, intenten trobar una solució, camuflar, justificar,... ja veuen que no acaba de ser el que toca, però no t’ho diuen. Quan parles amb ells són persones molt agradables i quan veuen el que estem fent al Casal estan encantats.

ZN: Això no mostra una doble moral?
EC: Tots juguem, és molt difícil, no m’atreveixo a jutjar la seva moral, quan jo tampoc faig tot el possible. Si em parlessis de la meva doble moral és molta també, en molts moments, com que sé que em relacionen amb el Casal dels Infants, no dic res, quan caldria fer una declaració pública d’estar en contra. Però clar, jugues també aquest doble paper i acabem justificant coses que no hauríem de justificar. Aquests què justifiquen? Que hi hagi llocs de treball a canvi de vendre armament, com feia, per exemple, l’alcalde de Càdis que era de Podemos. Si tinc molta gent a l’atur i aquí podem fabricar vaixells de guerra per Aràbia i prefereixo fer-ho. Personalment prefereixo no ser polític, és complicat.

ZN: Com es troben a nivell emocional els refugiats i els que venen de situacions bèliques?
EC: El nombre de refugiats són és baix, Catalunya n’ha d’acollir 4.500 a l’any, no hi ha ni punt de comparació en relació a immigracions que venen cada d’any de gent diversa. Hi ha un altre tipus d’immigrant que és molt preocupant, són nanos del Marroc, menors de dotze, tretze o catorze anys que apareixen a Barcelona, estem parlant d’un nombre molt elevat de nanos que estan pel carrer, uns seixanta al mes. Són nanos que creuen que venint ajudaran al país d’origen, es troben totalment desfets, troben molt a faltar la família, enyoren sobretot la mare, segueixen aquí i acaben, a vegades, víctimes de màfies i de grups delictius. Molts han patit problemes de violència al seu cos. Ajudar-los és molt difícil.

ZN: Vosaltres esteu al Raval, com van afectar als nanos que ateneu els atemptats de l’agost?
EC: Crec que menys del que sembla. El barri del Raval la Rambla sempre l’ha vist com una cosa estranya, diferent. Evidentment els nanos estan totalment en contra de qualsevol mena de violència. Els que ho van viure malament eren els siris pq tot aixó els va donar la sensació de violència que havien viscut en el seu dia. Anímicament van haver de confrontar la realitat que aquí també poden passar coses d’aquestes.

ZN: Tenint en compte les vivències que arrossega tota aquesta gent que arriba, que intenta  incorporar-se a aquesta societat i que es troba amb el Procés, com diries que viuen aquesta situació? 
EC: Per un cantó, alguns tenen por al Procés perquè els farà estar fora de la Unió Europea, es pregunten: Perdré la residència a Espanya? Perdré el dret a treballar? Com quedaré? Podré viure aquí?
Hi ha una cosa curiosa en relació al Procés, si vas a un barri d’aquests d’immigració d’Andalusia, on hi ha gent que porta vivint aquí seixanta anys, et pots trobar amb persones que creuen que els farem fora. Si aquests ho viuen malament, imagineu-vos els del Casal. Ara, per altre cantó, són gent que van viure molt malament la violència de l’ú d’octubre, la gent va quedar afectada en veure les imatges. o els que estaven davant de col·legis i van veure la policia entrar a sac, ho van viure molt malament.enric

ZN: Des del Casal hi ha un treball psicològic?
EC: Nosaltres tenim educadors socials i quan es troben amb casos difícils utilitzen els mecanismes que té l’Administració. L’Ajuntament té serveis d’atenció a gent amb problemes de psiquiatria i psicologia i, per tant, els derivem. També hi ha entitats especialitzades, intentem no fer el que altres fan.

ZN: Quines persones hi treballen al Casal?
EC: Tenim gent contractada amb un sou, són uns cent vuitanta, necessites gent que hi sigui tots els dies, que puguis comptar amb ells, sobretot que el nano tingui un referent fixe, que vegi les mateixes cares, perquè necessita sentir-se segur. Les educadores i monitores, quasi bé totes són dones, són fixes. Apart tenim voluntaris que donen un suport molt important, i incrementen la diversitat de persones que atenen al nano, que veu finalment que això de la normalitat és molt divers, no tots som iguals, pots trobar un voluntari que vagi amb corbata i altres que van amb rastes, un que ve d’Amèrica Llatina i un que ve de Polònia, o gent d’aquí catalana o que no parla el català. La diversitat és tan gran que ajuda al nano a no sentir-se estrany i a integrar-se millor.

ZN: Quines són les principals dificultats amb que us trobeu en el dia a dia del Casal?
EC: El problema és ajudar-los a tirar endavant perquè els bloquejos són molts. Una gran dificultat per ells i les seves famílies és aconseguir un treball correcte, ja que moltes vegades depèn de la xarxa. Segurament quan vagis a buscar feina et vindrà un amic o aquell amic de l’oncle que l’ha trucat i li ha dit: “Escolta en Biel podria fer això?” Aquesta gent no té una xarxa, entre ells sí, però per obtenir feines precàries, i això és un problema. Normalment els treballs que tenen són molt precaris. Viuen amb molt pocs recursos i els habitatges també són molt pobres; una mare em deia l’altre dia, que passen fred, no tenen estufa. Alguns viuen en habitacions, per famílies amb nanos no és bo perquè mai saps qui són els veïns, pot ser algú que et pugui ajudar, però pot ser gent malalta…

ZN: Com podríem col·laborar nosaltres?
EC: La millor manera és el que esteu fent. És interessant que en primer lloc conegueu que ha coses diverses. A l’escola teniu gent que ha fet processos migratoris llargs que val la pena conèixer, a vegades aquesta gent ha fet coses que no valoren, pensen que no ha valgut la pena. Però quan tu te’ls escoltes, penses: has tingut uns nassos, o la teva mare ha fet unes coses... que dius: carai! Això ens pot ajudar a tots a comprendre, vosaltres aquí podeu viure la diversitat amb normalitat. La vostra companya, per exemple, ha vingut del Pakistan però és la vostra companya, no és “una noia” del Pakistan, per vosaltres és ELLA, això és el primer.
A la vostra edat i quan pugueu, col·laborar amb iniciatives, sobretot estar molt atents a les iniciatives. Catalunya en té moltes, de manifestacions, de moviments en favor de la igualtat i a favor de tota la gent més vulnerable, això és un caràcter molt català, posar-nos-hi i fer coses. D’ara endavant tindreu moltes oportunitats.
Després quan estigueu col·locats en els vostres llocs de treball, tingueu una sensibilitat social molt gran, això és el que val la pena. Que quan sigueu més grans i ocupeu llocs de responsabilitat pugueu influir. Nosaltres també mantenim contacte amb mitjans de comunicació, periodistes, polítics, economistes, empresaris, que tenen sensibiltat social.

ZN: Us financeu a base de donacions?
EC: Sí, però també tenim diner públic, un 37-38% del Casal, la major part ve d’aquí, un 28% de La Caixa i la resta particulars, hi ha gent que dóna de manera fixe, sobretot de Barcelona. En això tenim l’avantatge que a nivell de Barcelona tenim una bona imatge, la major part de la població quan sent a parlar del Casal dels Infants el valora positivament, hi ha molta gent que reacciona.

ZN: Enllaçant amb el que deies de que l’escola pública té un bon nivell d’integració de la immigració, creus que s’està fent una bona feina o que encara s’hauria de promocionar més el nivell d’integració a l’escola pública?
EC: Crec que l’escola, en general, està fent una feinada brutal, és el que ha aguantat el país. La cohesió social s’ha fet a l’escola, que hagi pogut parlar català a la xerrada i que l’entenguessin tots és gràcies a l’escola, és bàsica perquè hi van tots, són els que poden mantenir la cohesió.
Encara cal fer més treball, no es tracta que facis cuscús un dia perquè hi ha marroquins, o la festa del Ramadan. Aquest no és el tema, el tema és valorar el que ells han fet i el que ells tenen. A vegades, als nanos a les escoles no se’ls valora la seva pròpia tradició familiar, social, la seva llengua. Cal que entengui que l’urdú o l’àrab que parla en família, és una llengua interessant, que alguna vegada li diguis, explica’ns un conte en àrab, o canta’ns una cançó en urdú o en tagalo, això és important per a que el nano capti que lo seu té un valor i en algunes escoles potser no s’acaba de fer.
Evidentment estem aquí, no seria partidari d’anar fent festes però sí de donar més valor a totes les seves tradicions. El Nadal el celebren perquè és festa laboral, però últimament l’única festa en que ens cohesionem tots potser és Halloween, que és una festa que ve d’Estats Units, potser hem de trobar-ne altres. La de Sant Jordi penso que és una festa cohesionadora de les que hem de mantenir pel valor que té, de tendresa...

ZN: Quina opinió tens de la feina de l’església en relació a la integració dels immigrants?
EC: Durant molts anys l’església va jugar un paper molt important. Al final del franquisme hi havia capellans als barris obrers, eren gent jove molt implicada, molt units a tot el moviment social i polític d’esquerres, de la revolta popular contra el franquisme. S’hi van jugar la vida, van fer molta feina i l’església catalana durant molt de temps va fer una feina de cohesió. Tota questa gent o van deixar l’església, o s’han fet grans i ja no hi són; l’església actual crec que no fa cap treball de cohesió.

ZN: Van deixar l’església perquè potser no es sentien representats amb el que volien?
EC: Es van fer capellans perquè els semblava que era la seva manera d’integrar-se i després, quan va venir el món modern, van veure que hi havia altres maneres de fer, que no calia fer-se capellà i podien fer una vida més normal, es podien casar i podien viure sense que ningú els estigués a sobre dient el que havien de fer. Molta gent va marxar perquè no els agradava l’estructura jeràrquica de l’església, era gent sobretot molt progressista, molt implicada, molt compromesa, o sigui que va desaparèixer gent valuosa i els altres s’han fet grans. Actualment crec que l’església té un gran problema; en aquell moment l’església tenia una visió molt cap a fora, de millorar el barri, el món, l’entorn,i ara, en canvi, estan molt tancats en les seves pràctiques religioses, crec que és un error molt gran.

ZN: Creus que el treball d’integració ha de un vessant laic?
EC: Totalment i l’església col·laborar des del món laic. Jo sóc capellà, però en el Casal no en parlo mai de coses dels capellans. El que s’ha de fer és tenir presents els valors universals, els valors cristians profunds són molt universals on et pots trobar amb gent que no és creient però amb qui comparteixes valors. Crec que a partir dels valors pots fer les coses, no a partir de les ideologies.

ZN: Veient-ho des de fora estàs dedicat a ajudar a les minories, de cara al futur, què voldries canviar, quin impacte voldries tenir?
EC: Estic segur que no faré cap impacte, la meva feina és anònimament intentar millorar l’entorn de la comunitat on visc. El que és important és intentar col·laborar d’una manera comunitària, és a dir, treballar tots junts per millorar la comunitat, per a que el barri sigui més digne, més humà.

ZN: Voldries afegir alguna altra cosa que no t’haguem preguntat?
EC: Pel poc que he vist teniu un institut que val molt la pena, és un institut petit, públic, sou gent del barri, teniu gent diversa i entre vosaltres podeu compartir moltes coses interessants, teniu molt potencial. Jo ja sóc vell, tinc seixanta anys, vosaltres teniu una vida per davant i podeu transformar moltes coses. A vegades es diu que la joventut ha canviat molt, això ho he sentit sempre, quan era jove ja sentia que els joves no s’implicaven i cada dècada que passava sentia el mateix discurs. Te n’adones que els joves sou uns revolucionaris, voleu canviar, que molts no ho són? Tampoc ho eren abans, el franquisme tampoc es va canviar perquè tothom anés contra Franco, si no perquè hi va haver gent que es va mobilitzar com va poder i ara igual. Quan veig gent com vosaltres, igual que els voluntaris del Casal, penso això no s’acaba, això no para de començar.

Febrer 2018

 Institut Juan Manuel Zafra

Rogent 51 - 08026 Barcelona - Tel.: 934 350126 - 934 351 512 - Fax: 934 502 029 - email: iesm-jmzafra@xtec.cat
logo_consorci LOGO.ESCOLES.S.HORITZONTAL.1.COLOR