Entrevista a Carles Capdevila

entrev cc

Per Ainhoa Adanero, Gemma Lorca, Clàudia Pita,  Arancha Vallejo de 1r ESO, Biel Clarella de 2n ESO, Miranda Sánchez de 3r ESO

Amb motiu de la jornada per la Pau i la No Violència, en Carles Capdevila, exdirector del diari Ara, va fer una conferència a l’alumnat de batxillerat i va ser tan amable de concedir una entrevista a Zafra News.
Aprofiteu l’ocasió per conèixer més a fons les seves opinions.

Zafra News: Sabem que ets periodista i filòsof i que treballes a la ràdio, TV, premsa i que has escrit diversos llibres. Ja que estem en un institut, voldríem preguntar-te què és el que ha fet que tinguis interès en els temes d’educació.
 
Carles Capdevila: És molt fàcil, vaig estudiar filosofia i ciències educatives, sempre m’ha interessat l’educació, és el més important del món. Quan vaig començar a tenir fills, vaig fer un llibre que es diu “Criatura i companyia” que va tenir molt d’èxit. És un llibre que se’n riu de les tonteries que fem els pares quan tenim nens petits i, a partir d’aquí, em van començar a cridar escoles per anar a parlar i ho vaig trobar interessant.

Com que anàvem tenint fills, vaig pensar que, com que era periodista, faria programes de ràdio i de TV sobre educació i així podria entrevistar els millors pedagogs i potser em sortiria millor a casa. Va ser una manera que vaig trobar d’intentar combinar la meva feina amb una cosa que necessitava aprendre, que era com educar els meus fills.

I com més he parlat d’educació, més important l’he trobat. Per exemple, ara ja he decidit que em dedicaré a fer periodisme sobre temes d’educació. Sé perquè fa anys que ho faig, que a la gent li interessa molt. Al diari Ara el suplement que té més lectors es diu "Criatures" i parla de com educar els fills; vaig fer un programa de ràdio durant quatre anys que es deia "Eduqueu les Criatures" i era el programa més escoltat de tota la ràdio a Catalunya. Quan parles d’educació li interessa a tothom, perquè tothom és fill, o pare, o avi, o nét, o tiet. Parlar d’educació, vol dir parlar de com aprenem a ser millors, com ens formem.

ZN: Què consideraries prioritari en l’educació dels joves?

CC: Com que m’heu convidat a fer una conferència pels de batxillerat els explicava que en l’educació dels joves, per mi, és prioritari que tant els pares com els mestres, intentin que sigueu unes persones amb autoestima, és a dir, que tingueu confiança en vosaltres mateixos; que sigueu unes persones espavilades, és a dir, que sigueu unes persones a qui s’hagi exigit aprendre, que sigueu unes persones creatives o curioses i que entengueu que teniu molta sort perquè tota la vida podreu aprendre. Abans la gent anava a escola i quan acabava ja havia de treballar tota la vida; vosaltres acabareu l’ESO, potser fareu batxillerat, potser fareu una carrera, però tota la vida podreu i haureu de continuar estudiant.

Una altra cosa és que, més que tot el que apreneu, és molt important que sapigueu com s’aprèn, "com" vol dir que sapigueu estudiar, sapigueu llegir, sapigueu parlar, sapigueu pensar. Abans era molt important si sorties de l’escola sabent matemàtiques, o els rius i ara continua sent-ho però el més important és si saps on hi ha la informació, quina informació és bona, etc.

Si vosaltres als divuit anys sou unes persones amb autoestima, amb confiança, creativitat, curiositat, amb una base, amb uns coneixements, amb ganes d’aprendre i sabeu com aprendre, la vostra vida serà fantàstica, anireu molt bé. Això és el que intenta l’institut i el que intenten els vostres pares.

ZN: Què en penses dels joves d'avui en dia?
CC: És molt difícil. En tinc quatre a casa de joves, hi ha dies que em cauen molt bé i hi ha dies que no, depèn. Sempre els grans pensem que els joves d’avui dia no són com abans, no treballen com abans, ja no tenen tanta memòria... Plató que és un filòsof que estudiareu, ja ho deia: “és que els homes d’avui ja no respecten els pares”, i ho comparava amb els de quan ell era jove. Han passat més de dos mil anys i seguim dient el mateix. Sempre als grans ens sembla que els joves no aprofiten prou les oportunitats.

En general, penso que els joves d’avui teniu molta sort perquè teniu moltes oportunitats d’aprendre i teniu mala sort perquè heu nascut en un món molt complicat. Què penso dels joves? Que hi ha joves fantàstics, la majoria, que tenen ganes d’aprendre, de fer coses, d’ajudar, d’arreglar el món. Jo estic preocupat com és lògic perquè el món d’ara no funciona gaire bé i, per tant, tinc pressa perquè algú l’arregli i com que l’heu d’arreglar vosaltres, quan veig joves que el volen arreglar penso: “que bé” i si el podeu arreglar ràpid, millor perquè sinó ja no ho veuré.

ZN: Una escola pública de qualitat és la columna vertebral de tota societat igualitària. Ara que Catalunya està emprenent un procés constituent, tens en ment algun model educatiu d’algun país al qual ens puguem igualar?

CC: Hi ha aquests tòpics que es veu que són certs de Finlàndia. El que jo crec és que un país ha de ser just i per ser just necessita l’escola pública millor, ja que és l’únic element que garanteix la meritocràcia. La meritocràcia és un sistema en el qual el mèrit et garanteix les oportunitats. L’escola pública i la sanitat pública garanteixen la meritocràcia, vol dir que si un nen és espavilat encara que neixi en una família que no el poden cuidar gaire, que no tenen feina, que no tenen diners, que no hi ha llibres a casa seva, que no hi ha internet a casa seva, podrà anar a una bona escola al costat de casa, amb bons mestres i, per tant, aquest nen podrà acabar sent doctor en engyineria industrial, per exemple, això és la meritocràcia. Ara estem garantint algunes cosetes però l’escola pública no té tots els recursos que necessita.

Hi ha dues coses molt importants a l’escola, una és que sigui diferent de com és ara, el món ha canviat molt i l’escola cada vegada més haurà de dedicar-se a ensenyar a aprendre. I, d’altra banda, hem de garantir una visió global. Estem descobrint ara que no n’hi ha prou amb tenir una bona instal•lació i uns bons mestres. El govern d’aquest nou Estat independent, ha de garantir que els nens i tots els nois i noies puguin menjar, tinguin una casa, etc. Posaré un exemple, hi ha unes escoles a Nova York molt interessants, que es diuen Community Schools, estan als barris més difícils. El que han anat fent és a la mateixa escola, posar-hi una infermeria per a que vacuni els nens, posar-hi un lloc per atendre els problemes dels pares, posar-hi un lloc per a que els pares trobin feina, etc.

Si volem que tots els nens i nenes que visquin a Catalunya tinguin un ensenyament de qualitat necessitem que tots puguin menjar, tinguin una casa, estiguin vacunats i que l’escola sigui boníssima i aquest model l’has de buscar a diferents països.

ZN: Has estat al capdavant del diari Ara des del seu inici i hi segueixes col•laborant, com valores la teva etapa com a director d’aquest diari?

CC: Estic molt content perquè al 2010 era molt difícil inventar-se un diari nou i crear-lo. He tingut la sort de poder inventar un diari, decidir com es diria, com es faria, fitxar tots els periodistes i el diari Ara va bé, no va perfecte però és un diari molt important, té molt d’èxit, molts diaris han copiat el que fem nosaltres perquè han pensat que ho fèiem bé, per tant, primer punt, estic orgullós.

Segon punt, i ho vaig dir quan vaig plegar, em sap greu perquè, si fa cinc anys hagués sabut el que sé ara, potser el diari aniria una mica millor, a la vida només aprens fent les coses, però quan les aprens ja has comès errors. Però tenim molts subscriptors, trenta-cinc mil, que els agrada el diari, la redacció està contenta, i, per tant, em sento satisfet.

Us ho recomano, si mai teniu l’oportunitat de muntar una cosa, és el millor que et pot passar, encara que vagi malament, tens l’oportunitat d’inventar-t’ho tot, has de treballar molt,... Però d’aquí uns anys m’aixecaré un dia i l’Ara continuarà existint i pensaré això és perquè jo i altres ho vam muntar, és molt fort, et sents no Superman però aprop, fa molta il•lusió. Muntar coses per a mi és el millor que hi ha, ja tinc al cap més coses per muntar.

ZN: Però també has de tenir alguna estructura per poder muntar-ho...

CC: Per muntar l’Ara es necessitaven diners, però per muntar una cosa vosaltres, ara, podeu sortir i muntar una web amb un wordpress, fer-ho molt bé i que algú s’hi fixi, cada vegada es necessiten menys coses. Per muntar una cosa el que es necessita més, més, és tenir una idea bona i tenir moltes ganes de fer-ho i amb això es munta tot el que vulguis. I després has de tenir una tercera cosa, molt important, que és sort. Sort vol dir que si vas a demanar diners a algú te’ls deixi, que aquella idea sigui bona, que si vols fitxar a algú et digui que sí. La sort a la vida condiciona, però clar la sort només saps si la tens o no, quan t’hi poses.

ZN: En el teu discurs de comiat com a director de l'Ara, dius que aquests cinc anys estar a prop dels poders no t'agradat, que ho has patit molt. Ara que ets un ciutadà més, què creus que podríem fer tots per fer front a aquesta èlit del poder que ha perdut tot tipus de principis?
 
CC: No sé si els ha perdut o no els ha tingut mai. El que vull dir és que el poder l’has de poder tenir poc temps perquè, si el tens massa temps, és impossible que ho facis bé. Si hagués seguit cinc anys més com a director, segurament no ho hagués fet tan bé perquè, quan tens poder, tens por de perdre’l i llavors et dediques molt a que no te’l prenguin i poc al que has de fer i per això ho vaig dir.
 
Després passa que el poder, els que manen, són majoritàriament homes, és una cosa molt injusta perquè al món hi ha la meitat d’homes i la meitat de dones, això està canviant però molt poc a poc. No passa res si tot són homes, però el fet que no hi hagi dones vol dir que tota una visió del món no hi és. Al ser un món d’homes que tenen por de perdre fa que els que aguanten siguin una mica més brutals, és a dir, no tinguin manies, si els volen agafar el lloc, donen un cop de colze. El mecanisme per aguantar-te en el poder és ser un home, amb pocs escrúpols i que, quan et diguin s’ha de fer això, encara que pensis que potser no és bo, ho facis per no perdre el lloc. Aquest mecanisme s’arregla fent que no hi entrin tot homes, a mi m’ha substituït una dona i estic molt content. L’Ara és l’únic diari dels importants que té una dona de directora. M’ha escrit molta gent dient que tinc raó. Personalment he intentat fer-ho diferent però no me n’he sortit gaire i, al final, ho he passat malament jo perquè anava a reunions que no m’agradaven, deien coses que no m’agradaven, veia coses que no m’agradaven.
 
No és una cosa que passi ara, ha passat sempre. Volia fer un llibre sobre el poder i he estat llegint, hi ha llibres de fa 2000 anys que ja diuen que el poder és així. A vegades et trobes que una persona que té poder et tracta malament, per què? Tenir poder vol dir jo mano sobre tu, qui en té pot tenir bona actitud o dolenta, però a la llarga, la majoria n’abusa perquè t’hi acostumes i, a més a més, perquè penses que si no ho fas així, te’l prendran. De moment el sistema està muntat així; espero que hi hagi més dones i que hi hagi cada vegada més gent que no pensi que per aguantar en el poder has de donar cops de puny.

ZN: Com creus que ho podríem denunciar o destronar aquest sistema?

CC: Denunciar-ho ja ho estic fent. Cal que la gent que vagi accedint al poder i el vagi canviant des de dintre. Crec que ja no destronarem res, tot i que a vegades s’ha fet. Hi havia un moment que quan un rei molestava li tallaven el coll, com en la revolució comunista. Ara no hi haurà una revolució, sinó llocs concrets, gent concreta; estan sortint diaris digitals molt interessants que ja no estan en aquesta guerra i es poden fer coses diferents. Crec que s’anirà arreglant però l’inrevés, poc a poc i des de sota. Ara sabem més què fan els poderosos, avui dia una infanta, una filla del rei ha anat a judici, abans no passava, és a dir, com que cada vegada sabem més coses, cada vegada també els poders estan més vigilats, crec que això anirà millorant.

ZN: De qui rep més pressió un diari, del poder polític o del poder econòmic?

CC: De l’econòmic, és que el polític no existeix. Els polítics fan el que els diuen els poders econòmics, manen els bancs, les grans empreses. En aquests moments a Europa s’estan fent retallades perquè ho diuen els bancs, els polítics gestionen. Té més poder l’amo de Google que l’Obama que és President d’Estats Units. El poder polític mana el que li diu el poder econòmic, és així de trist.

ZN: D’acord amb el que expliques diries que és més fàcil negociar amb el poder polític que amb l’econòmic?

CC: El periodisme consisteix en explicar les coses que els poders no volen que es sàpiguen. És una feina complicada perquè ells et diuen: “escriu això” i tu dius: “no, vull escriure això altre”, tu vols escriure el que ells no volen dir-te. Has de negociar, però no gaire, has d’intentar explicar el que vols. Tractes més segurament amb el poder polític, però la política està pendent del poder econcòmic i fàcil de negociar no ho és amb ningú i impossible tampoc, tot ho pots fer.

ZN: Llavors esteu lligats?

CC: No, a vegades ho publiquem, depèn de la teva valentia, capacitat...

ZN: Però pot haver-hi repercussions...

CC: Per exemple, si el diari és d’aquell senyor, ja no ho pots dir. Això no és un problema en el cas de l’Ara, però hi ha molts diaris a Espanya i a Catalunya alguns, que els seus amos són bancs perquè es van endeutar molt. Si el teu amo és un banc i tu vols publicar que aquell banc ha fet alguna cosa dolenta, potser no li agrada. Per això a l’Ara tenim molts subscriptors i, encara que també protesten, no et poden dir: “no diguis això”. És bo que un diari tingui una mica d’anuncis però que no en depengui i que sigui sobretot dels que el llegeixen, és a dir, que no tingui amos que siguin banquers o grans empreses perquè això és el que complica les coses. Però ha passat i és el que hi ha, el món és així de complicat. Ara hi ha molts diaris digitals i es poden fer moltes coses, tots els diaris publiquen coses incòmodes; si hi ha una cosa mal feta que afecti a la societat, s’ha de poder dir. 

ZN: A nivell personal, la malaltia que et van diagnosticar deu haver influenciat la teva perspectiva sobre la vida. Ens podries donar algun consell per viure millor?

CC: Sí, he après molt. Em van diagnosticar un càncer a l’agost i vaig haver de deixar la feina. Ara la meva vida és molt complicada, he d’intentar no morir-me i he de dedicar moltes hores a curar-me, gairebé cada dia vaig a l’hospital, etc. Això serveix per saber que a la vida, de tant en tant, et poses malalt. També he après que a Catalunya, per sort, tenim hospitals molt bons i metges molt bons i estic segur que em curaré perquè tinc un metge boníssim, un hospital boníssim, el Vall d’Hebron que és fantàstic.

La segona cosa que he après és que no s’ha de treballar tant com jo treballava. Porto molts anys treballant moltes hores, i he decidit que, no només ara, sinó quan em curi, treballaré menys hores, perquè el meu cos m’ho demana i perquè aquests anys no veia tant als meus fills, no tenia temps de llegir i fer altres coses.

Ara em passa una cosa molt curiosa que és que en aquests set mesos que porto de malaltia, de cop i volta, sóc més feliç, perquè camino molt cada dia i abans no podia, veig més els meus fills que abans no els veia, llegeixo més, abans llegia molt però notícies, ara llegeixo un llibre que m’agrada. Per tant, el que he après és que a la vida el més important és viure i que, per viure, has de treballar però també has de fer altres coses. L’únic que passa és que moltes coses només les aprenem quan tenim un ensurt, llavors et queden molt gravades, te´n recordes més, per això ara tinc més clara la vida que fa set mesos.

L’última cosa que he après és que hem de fer servir el cervell i hem de pensar: “vols dir que té sentit que no cuidi el meu cos?”, “vols dir que té sentit que faci coses mal fetes?” Sempre hauríem d’anar pensant si el que fem està bé per viure, per tenir bona salut, bona relació, per estar amb la gent que estimem. Això és el que he après, és una cosa que podia haver-la sabut abans, hauria preferit aprendre-la d’una altra manera.

ZN: Moltíssimes gràcies i molt bona sort!!!

 Febrer 2016

 Institut Juan Manuel Zafra

Rogent 51 - 08026 Barcelona - Tel.: 934 350126 - 934 351 512 - Fax: 934 502 029 - email: iesm-jmzafra@xtec.cat
logo_consorci LOGO.ESCOLES.S.HORITZONTAL.1.COLOR