Posthumà: la futura espècie

posthuma

Per Ignasi Aragón, Joel Formisano, Saul Sebastián Rosero, 1r BTX

La complexa pregunta sobre el futur de la humanitat ha estat objecte d’especulacions científiques a través dels temps i les diferents disciplines. El 7 d’Octubre del 2015, el CCCB va obrir les portes a l’exposició “+Humans” on s’explorava el futur de la nostra espècie des del vessant científic i tecnològic. De la mateixa manera, la pel·lícula “Gattaca” ja ha reflectit aquest possible futur, en ella es presenta una visió pròpia d'un món on és possible la selecció genètica extrema, de manera que els fills es veuen lliures de tares i malalties hereditàries.

Actualment, la ciència i la tecnologia avancen descomunalment i és que fins ara, gairebé tots els avenços que han aconseguit han estat per proporcionar solucions a les persones amb discapacitats i malaltes, com per exemple, amb la injecció de pròtesis que substitueixen extremitats amputades, de manera que permeten recuperar les capacitats humanes bàsiques. Però, si apliquéssim totes aquestes innovacions per millorar-nos, a nosaltres mateixos, estaríem donant lloc a éssers humans capaços de superar les seves limitacions intel·lectuals i físiques mitjançant el control tecnològic de la seva pròpia evolució biològica: els posthumans. Ara bé, aquesta posthumanitat no podria comportar la mort de l'home tal com l'entenem a l'actualitat?

La nostra espècie està patint una evolució artificial molt ràpida. Si seguim per aquest camí, l’humà, tal i com el coneixem ara, acabarà desapareixent.

Per una banda, si aplicant les noves tecnologies a l’home poguéssim eliminar els aspectes no desitjats i no necessaris de la condició humana, com el patiment, l’envelliment i, fins i tot, la seva condició mortal, estaríem transformant-nos en una nova espècie més perfecta. Seríem un nou ésser amb aspectes comuns amb els humans, com la racionalitat i la consciència, però amb diferències abismals com tenir una joventut molt més prolongada o una insensibilitat al dolor. Per exemple, l’esperança de vida d’un humà no és gaire més gran dels 80 anys, o dels 100 en alguns casos extrems. Però parlant de posthumans, i gràcies a la regeneració cel·lular (rejoveniment de les cèl·lules), aquesta esperança es podria allargar uns 50 o 70 anys més.

D’altra banda, un altre fet que ens podria deshumanitzar seria el fet de potenciar exponencialment les nostres capacitats físiques i mentals. Per exemple, podríem arribar a veure en la foscor, córrer a velocitats més elevades, captar olors a centenars de metres de distància o inclús controlar un 60% del cervell, totes aquestes capacitats no són pròpies dels humans i només es podrien dur a terme modificant el nostre material genètic o implantant potenciadors musculars o cerebrals.

Per acabar, podem establir que, de moment, l’únic que frena aquest salt evolutiu és l’ètica, però com ja hem vist al llarg de la història, aquesta canvia (com per exemple el desenvolupament de tècniques de reproducció humana assistida: inseminació artificial, fecundació in vitro... que ara estan acceptades socialment però fa un temps no ho estaven), i el que no és ètic avui, ho pot arribar a ser demà.

El dia en què l’humà s’apliqui a sí mateix tots aquests progressos per ser millor,deixarà de ser humà; però, si aquests avenços es privessin a una part de la població, l’ésser humà i l’ésser posthumà podrien conviure?

Març 2016

 Institut Juan Manuel Zafra

Rogent 51 - 08026 Barcelona - Tel.: 934 350126 - 934 351 512 - Fax: 934 502 029 - email: iesm-jmzafra@xtec.cat
logo_consorci LOGO.ESCOLES.S.HORITZONTAL.1.COLOR